Preguntes més freqüents sobre l'ús del català entre infants i joves

A la societat catalana actual, l’hegemonia del castellà a les xarxes i els grans canvis demogràfics dels darrers anys sovint fan que per a molts infants i joves sigui difícil accedir al català. L’escola ajuda a aprendre una llengua, però sense relacions de proximitat i sense referents propers que la facin servir, per a molts infants i adolescents el català es pot convertir en una llengua distant que no acaben d’aprendre mai bé i amb la qual no senten cap vinculació.

Els professionals de l’àmbit educatiu, del lleure i de l’esport no sols tenen la responsabilitat d’ensenyar la llengua, sinó també la de generar-hi empatia, especialment entre els infants i els joves que encara no la saben prou bé i que la poden percebre com una cosa llunyana. És precisament perquè la seva feina és ser referents i perquè saben crear lligams amb els infants i els joves que és tan important que aquests professionals generin vincles positius amb la llengua basats en l’exemple i l’experiència personal. Només amb les classes, els infants i els joves mai no es faran seu el català. Necessiten viure’l en la vida real, i això vol dir ajudar-los a fer-lo servir als passadissos i als menjadors, als camps d’esports i als poliesportius, als caus i als esplais, i a totes les activitats de lleure educatiu i extraescolars. Si el nostre exemple en aquests espais és que renunciem al català, els estem dificultant no sols l’accés al coneixement, sinó que els privem de la motivació per aprendre’l.

Segons l’estudi Drets i usos lingüístics dels  infants i els adolescents a  Catalunya. L’escola com a garant de la igualtat d’oportunitats, l’escola és, per a una majoria d’alumnes del país, el principal entorn que els permet accedir al coneixement del català. L’escola és per tant un espai compensatori essencial, sobretot quan hi ha poca presència de català en l’entorn, sovint, l’únic lloc on els alumnes el poden aprendre. Per això és fonamental que, a més de garantir els usos acadèmics normals de la llengua, també se’n potenciï la utilització en les relacions entre iguals, tant a l’aula com en les activitats extraescolars. Hi ha molts recursos perquè l’escola pugui introduir el català en activitats no estrictament acadèmiques, com ara organitzar activitats lingüístiques lúdiques com el campionats de Scrabble i de Paraulògic, els tallers de teatre, de vídeo o de cant, el padrinatge lingüístic i els tallers de doblatge, entre molts altres.

És important que l’aparença de la persona no determini la llengua amb què ens hi adrecem. Canviar de llengua pels trets racialitzats d’algú és un prejudici que posa barreres i límits. Parlar en català als nouvinguts els facilita l’adaptació i la incorporació al mercat laboral i, en definitiva, afavoreix la cohesió social.

Les famílies són models d’ús de la llengua i poden ajudar en l’aprenentatge i l’ús del català dels seu fills. Si encara no el saben, és important que donin exemple aprenent-lo, ja sigui en cursos formals, participant en activitats com el VxL o simplement demanant de practicar-lo amb amics i coneguts. Les famílies també poden estimular l’aprenentatge i la vinculació amb la llengua per vies més familiars, com ara aprofitant els jocs en català, gaudint de la cultura, el lleure i els audiovisuals en català o adreçant-se en català als amics dels fills. Sent conscients del seu paper com a models lingüístics, les famílies transmeten també estima per la llengua.

En el cas de les escoles, el claustre coneix les necessitats pedagògiques prioritàries dels alumnes i pot impulsar accions concretes per fomentar les competències lingüístiques més febles (expressió oral, comprensió lectora…). El projecte lingüístic de centre és l’instrument que serveix per recollir les accions més adequades en cada cas i perquè el claustre en faci el seguiment i la valoració de resultats. 

En el cas de les entitats, l’ús habitual del català tant en les informacions escrites com en les comunicacions orals —a les reunions, als esdeveniments, i molt especialment en les relacions amb infants i joves— és la mesura més adequada per donar normalitat a la llengua. Les entitats també poden ser molt eficaces com a eina d’inclusió lingüística dels nouvinguts, per exemple, remetent-los al centre de normalització lingüística més proper. A més, les entitats poden donar instruccions perquè els seus treballadors fomentin l’ús del català en les seves activitats, i també poden ser proactives per ajudar els treballadors que encara no el saben a aprendre’l i a fer-lo servir amb naturalitat.

Hi ha dues motivacions bàsiques per aproximar el català als infants i als joves: la percepció d’utilitat i la vinculació emocional.

Pel que fa a la primera, una de les fonts d’utilitat de les llengües és el seu valor en el mercat internacional o el seu nombre de parlants. En això, les llengües mitjanes com el català tenen menys possibilitats que les grans llengües internacionals. Ara bé, la principal utilitat de les llengües es deriva del fet que ens permeten funcionar adequadament en l’entorn on ens movem, tant en el mercat laboral com en la vida privada. Les llengües són útils abans que res perquè ens permeten manegar-nos millor al carrer, als mercats, a l’escola i a la feina, en el lleure i en l’entreteniment. Les llengües ens preparen per a la vida laboral però també ens donen accés a unes xarxes, a una cultura, a uns esdeveniments i a una gent que altrament no ens serien igualment accessibles. En aquest sentit, quan fem el català més necessari en la vida quotidiana —i ho podem fer simplement mantenint-nos tranquil·lament en català en una conversa distesa amb gent que tot just comença a aprendre’l— estem reforçant la motivació dels qui no el dominen perquè l’aprenguin. Al capdavall, una llengua és útil perquè serveix per relacionar-se amb altra gent i perquè permet participar plenament i en igualtat de condicions en la vida d’un grup humà com un més.

És precisament a través d’aquesta pràctica personal que es generen les vinculacions emocionals i simbòliques. La vinculació emocional amb una llengua passa per viure experiències significatives privades, no simplement professionals o acadèmiques, en aquesta llengua. Per això és tan important activar la llengua en situacions i relacions personalment rellevants. Sense aquestes vivències, la llengua resta com un artefacte comunicatiu aliè que només pertany a uns altres, uns ells distants, dels quals el subjecte no forma part i dels quals, al final, acabem sentint-nos exclosos.

És per això que és tan important que els referents educatius, esportius o del lleure dels infants i dels joves els parlin en català independentment de si és la seva primera llengua, fins i tot si, d’entrada, aquests no el dominen o no els corresponen. En un món com aquest en què vivim, és segur que els nostres infants i adolescents tindran molts referents en castellà i en anglès que els atrauran cap a llengües globals. Però en les relacions personals, tot està en les nostres mans. És sobretot aquí que podem generar vinculació personal amb la llengua, i és aquí on és més imprescindible fer-ho.

En qualsevol cas, posats a donar valor a la llengua, val la pena recordar que la millor manera d’aconseguir que les noves generacions es facin seu el català i el considerin també propi és amb l’exemple personal. Les reflexions, i fins i tot les lliçons, poden convenir en alguns casos per ajudar a desfer tòpics i malentesos, però si hi ha alguna cosa que dona credibilitat a un referent és saber transmetre el seu missatge amb el comportament propi.